
«Alguns tindran més lucidesa que jo quant a les anotacions abstractes… Jo sempre em nodreixo de la naturalesa. Exagero, de vegades canvio el motiu; però, en fi, no invento tot el quadre; al contrari, m’ho trobo tot completament fet, però sense esbrossar, en la naturalesa.»
Vincent Van Gogh, Carta a Émile Bernard, Arle, 5 d’octubre de 1888
«Llegará la época en que los dramas en las calles dejarán de interesarnos, porque dos horas más tarde los podremos ver en la pantalla. Por todas partes veremos a los camarógrafos girando las manivelas de sus cámaras…»
La gaceta de Bialystok, 10 de febrero de 1910[1]
Marta Rebón
Chronique d’un été és la història d’un fracàs. Els protagonistes reals no són els personatges anònims que comparteixen, en una atmosfera d’aparent normalitat, les seves opinions íntimes sobre les seves vides, tant en el social com en l’íntim. Els veritables protagonistes són Jean Rouch i Edgar Morin, els directors. El documental és una barreja de les anotacions que es prenen al llarg d’una recerca antropològica –inclouen els dubtes, els progressos, els èxits i les seves decepcions– i les històries dels subjectes sotmesos a la recerca. Tanmateix, separar aquests dos plànols no és possible. El documental se sustenta, per aquesta raó, en el mètode científic, del grec μέθοδος, «camí cap al coneixement». Chronique d’un été és un camí el punt de partida del qual és conegut gràcies a unes hipòtesis de treball que es plantegen a l’inici, el desenvolupament és més o menys dirigit segons una estratègia d’acció-reacció i, en finalitzar el recorregut, s’accepta o es refuta la hipòtesi inicial en vista dels resultats. Per això, Chronique d’un été té la forma autorreferencial de «pel·lícula de la pel·lícula». L’evolució de la hipòtesi inicial és el tema del documental.
Dziga Vertov va deixar escrit que el cinema sempre ha estat una qüestió comercial, que el seu desenvolupament ha estat «dictat únicament per unes consideracions de beneficis», i que lluny de constituir-se com un llenguatge autònom, es redueix a «un esquelet literari embolicat en una cinema-pell». Però a més de l’imperatiu econòmic lligat a la propagació d’una ideologia dominant, que la musa del cinema mut Asta Nielse va descriure en les seves memòries de 1946 amb gran ironia («Els sentiments i les esperances més primitius es converteixen en temes principals del cinema. A qualsevol preu calia satisfer els somnis impossibles de les masses»), el gènere cinematogràfic, des del principi, s’ha utilitzat com a eina acceptada d’il·lustració científica de l’alteritat, gairebé al mateix temps que la fotografia. Des del seu naixement a la fi del segle XIX, els cineastes s’han preguntat –Rouch i Morin inclosos– si és possible una cinematografia que capturi la realitat en si. Perquè una cosa molt diferent és reflectir la realitat (en la captació d’imatges sempre intervenen lents i una superfície on es capten/projecten) o crear-la. El cinema, entès com a llenguatge, tradueix allò registrat i, amb això, crea una nova realitat no equivalent. Però si bé el cinema no és la vida, sí que en fa emergir una veritat de la vida.
La crítica de la modernitat té molt a veure amb l’assumpció, procedent del camp de la ciència, que no existeix un observador privilegiat la veritat del qual estigui per sobre de la resta d’observadors particulars. El principi d’incertesa de 1927 demostrava, a més, que l’observador sempre altera la realitat que observa. Com que aquest principi parla en termes d’informació sobre magnituds de variables físiques, s’ha traslladat a la influència que exerceix la càmera en el mitjà.[2] Accepto la impossibilitat d’aprehendre la realitat si la meva mera presència la distorsiona? Sóc conscient de les regles del joc i fins i tot intento involucrar-hi l’espectador? Com puc fer-ho? L’escriptor Emmanuel Carrère va parlar recentment a l’Institut Francès de Barcelona d’aquesta disjuntiva: «Quan graves un documental has de decidir si quan fas entrevistes hi apareixes o no, així com l’equip tècnic, perquè aleshores prens partit per una de les dues maneres possibles d’enfrontar-te a allò real. Si acceptes que es vegi l’equip permets que l’espectador entengui que el que es presenta com a realitat està modificat per la teva presència».[3] Al seu documental Retour à Kotlenitch (2003), Emmanuel Carrère juga, precisament, amb la distorsió de la vida quotidiana que un equip d’enregistrament provoca en un petit poble a 800 quilòmetres de Moscou.[4] Tot representant una realitat, aquesta es converteix en una realitat en si mateixa. La recerca duta a terme a Chronique d’un été és un intent de descobrir un híbrid entre el cinema de ficció i el documental, entre l’ull humà i la lent de la càmera, entre l’espectador i allò projectat. És un transitar constant per la línia que separa objectivitat i subjectivitat.
À Valparaiso de Joris Ivens i Chris Marker no requereix el test del mètode científic. L’autor-observador se cenyeix a situar-se el més a prop possible del tema observat, la qual cosa recorda la màxima de Robert Capa que si la fotografia no és bona és perquè no estàs prou a prop. La distància entre realitat i representació se salva gràcies a la dimensió artística i poètica que hi introdueix l’autor, la tendència al subjectivisme (amb alguna llicència surrealista, com les dones que treuen a passejar pingüins a la manera d’animals domèstics). Tot i això, no deixa de ser un simulacre,[5] però s’aconsegueix, almenys, cert realisme subjectiu. En aquest sentit el plantejament d’Ivens coincideix amb el de Rouch quan aquest diu «si eres un buen contador de historias, la mentirà es más verdadera que la realidad, y si eres uno malo, la verdad es peor que media mentira». La veu en off multiplica el sentit de cada imatge i ajuda a crear personatges concrets, no a partir dels seus testimoniatges directes, sinó a partir del traç poètic que els fa identificables, els arrenca de l’anonimat. La necessitat de construir una nova individualitat que entengui també quin és la seva imatge al món és un tret comú amb l’obra de Rouch i Morin. À Valparaiso és un zoom in continu de la realitat social d’una ciutat de contrastos, subratllats a més per la seva orografia. De la mirada complaent de l’estranger que pot entotsolar-se amb les primeres impressions d’una ciutat costanera fins a la més detallada que furga i penetra al món desconegut de la vida quotidiana. «No hay que limitarse a ofrecer una información neutral e impersonal -recull en el seu diari Vertov-. Hay que comunicar a los espectadores energía emocional i actuar sobre su conciencia».[6] És la perícia narrativa i l’alè poètic el que acaba seduint l’espectador: el contrast d’una forma aparentment amable de la realitat, amb la duresa que de sobte es revela.
Per a una i altra comesa, la d’Ivens i la de la parella Rouch-Morin, hi ha associat un perfeccionament de la tècnica d’enregistrament, aquella que permet fer la càmera invisible, moure’s, immiscir-s’hi. Paradoxalment, aquest és l’objectiu dels sistemes de vigilància. De fet, Rouch i Morin van utilitzar una càmera basada en un prototipus per a ús militar, la KMT Contact-Mathot Éclair.[7] «Hay que rechazar la inmovilidad de la cámara», afirmava Vertov. De fet, a cada avanç tecnològic en els mètodes d’enregistrament ha seguit un qüestionament de la veritat i de les possibilitats de captar la realitat mitjançant la càmera. Així va ser a la Rússia soviètica, en la dècada dels cinquanta i seixanta, quan va arribar la càmera de vídeo, i actualment pertot arreu amb la possibilitat de gravar amb càmeres fotogràfiques i telèfons mòbils, amb la seva immediata difusió mitjançant Internet. Això ha fet possible, per exemple, que un documental com el d’Ai Weiwei sobre el terratrèmol de Sichuan, per tal de desvetllar la veritat sobre el número de víctimes –molts nens van morir a causa de la pèssima qualitat de construcció de les escoles, conseqüència de la corrupció estatal– fes tant d’enrenou. Al documental Ai Weiwei: never sorry (2012) es diu que l’artista és qui millor sap insultar el poder. És curiós que l’artista xinès utilitzi un concepte, transparència, per referir-se a la recerca de la veritat i que en la dècada de 1960 s’utilitzés per denotar el mètode del classicisme clàssic pel qual en la seva «realitat concreta» el que és captat és la ideologia dominant.[8] El que sí és interessant del mètode emprat per Ai Weiwei, i que resulta un pas més enllà en els treballs de protesta i apropament a la realitat social, és que el subjectivisme s’accentua fent que el director-creador no només aparegui dins del camp visual sinó que en sigui el protagonista, el subjecte que documenta el seu propi pas per totes les estades del poder per acusar la seva repressió. En una seqüència de Ai Weiwei: never sorry, el càmera de l’artista grava, al seu torn, a un policia que els està gravant, al seu torn, amb una càmera de vídeo. La diferència entre un i un altre enregistrament, reflexiona l’artista, és que allò que ells estan gravant ho podrà veure el públic, mentre que allò que grava la policia quedarà ocult. Un és dispositiu crític. L’altre, repressiu. La càmera, tant davant el subjecte individual en una entrevista com per al poder, actua com una provocació.
[1] Consultat a BARASH, Zoia. El cine soviético de principio a fin, Ediciones ICAIC, La Habana, 2008.
[2] D’això escrivia ja Dziga Vertov al seu diari. A l’entrada del 20 de març llegim: «Debéis acostumbraros a llevar a término vuestra exploración sin molestar a nadie. Comienzan los problemas. La gente os mira, los chicos os rodean, las personas que filmáis echan una mirada a la cámara… Todos los intentos de filmar a la gente mientras camina, come y trabaja fracasan invariablemente. Las chicas se arreglan el peinado, los hombres ponen cara de Fairbanks o de Conrad Veidt. Todos sonríen amablemente a la cara. A veces, la circulación se para… Por la noche, cuando la luz de las lámparas atrae una masa de curiosos, todavía es peor». VERTOV, Dziga. Memorias de un cineasta bolchevique, Capitán Swing, Madrid, 2011, p. 58-59.
[3] Paraules recollides durant la presentació del seu llibre, Limónov (ed. Anagrama), a l’Institut Francès de Barcelona, el 12/03/2013.
[4] La gènesi del documental s’explica a CARRÈRE, Emmanuel, Una novela rusa. Anagrama, Barcelona, 2012.
[5] Segons la definició d’Ivan Aksiónov, l’art consisteix en «la producción de un simulacro estable de lo experimentado mediante la disposición rítmica del material elegido a tal efecto». Picasso y alrededores, Fundación Museo Picasso-Casa Natal, Málaga, 2013.
[6] [6] VERTOV, Dziga. Memorias de un cineasta bolchevique, Capitán Swing, Madrid, 2011, p. 68.
[7] HANLEY, Paul. The Adventure of the Real: Jean Rouch and the Craft of Ethnographic Cinema, University Chicago Press, Chicago, 2009. p. 157.
[8] MONTERDE, José Enrique. Ideologia, cinema i política. Materials de la UOC. Mòdul 2. p. 20





